5.8. Nou Barris

 

PASSATGE D’ARISTÒTIL

Aristòtil (Estagira, 384 – Eubea, 322 a.C) va ser un filòsof grec del segle IV a.C, considerat un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica va dominar el pensament europeu fins el segle XVI. No només va estudiar gairebé tots els àmbits de coneixement existents en el seu temps, sinó que, a més, va fer contribucions en la majoria d’ells. Les seves obres constitueixen una enciclopèdia virtual dels coneixements grecs.

Aristòtil afirmava que l’única realitat és el món que tenim al davant, a diferència de Plató, que defensava que hi havia el món de les idees i el món de les coses. Aquest defensa un sol món real, el dels éssers humans, que està en constant transformació. El seu pensament ha influït més que el de qualsevol altre autor en tota la història de la filosofia. Es creu que la majoria dels seus escrits s’han perdut i només han sobreviscut al voltant d’un terç de les obres originals.

CARRER DE DIANA

En la mitologia romana, Diana és la deessa dels boscos i de la cacera. Els romans la representaven amb vestimenta grega, acompanyada d’un arc, unes màgiques sagetes i un cérvol. Un altre dels seus símbols és el roure. És una dea d’una gran bellesa, casta com Minerva i Vesta i eternament jove. Cap al segle IV a.C es va identificar completament amb la deessa de la mitologia grega Àrtemis. Ha estat tema d’inspiració per a poetes i artistes en general.

CARRER D’ANDRÒMEDA

En la mitologia grega, Andròmeda era la filla de Cefeu i Cassiopea. Els seus pares van ser castigats perquè Cassiopea es creia la més bella de les Nereides, fet que va causar la ira de Posidó, qui va enviar inundacions i el monstre Cetus, a Etiòpia. El rei, desesperat, va anar a consultar l’oracle i aquest li va profetitzar que Andròmeda havia de ser sacrificada per evitar el càstig del qual el poble d’Etiòpia n’era víctima.

Quan Perseu tornava de matar Medusa, va veure Andròmeda lligada a una roca per ser sacrificada i se’n va enamorar. Va parlar amb Cefeu i Cassiopea i els hi va demanar casar-se amb la seva filla si aconseguia matar el monstre. Els pares van acceptar i Perseu va lluitar amb el monstre marí i el va matar, utilitzant el cap de Medusa que convertia en pedra tot aquell qui la mirava encara que estigués morta. Perseu i Andròmeda es van casar i van ser col·locats dalt del cel com a constel·lacions per Atena. Heleu va ser un dels seus fills. Andròmeda acostuma a estar representada encadenada a una roca. Probablement la llegenda de Sant Jordi estigui vinculada a aquest mite grec.

CARRER D’EMPÚRIES

Empúries, en grec antic Ἐμπόριον “mercat” i en llatí Emporiae, va ser una antiga colònia grega i romana a l’extrem sud del golf de Roses. L’espai és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya. El 575 a.C van arribar a la península els últims colonitzadors grecs, els foceus, els quals tenien un objectiu sobretot comercial. Amb l’arribada dels grecs els indígenes es tornen productors de béns de consum que intercanviaven amb els hel·lens per mercaderies com el vi. La ciutat va augmentar la població pels refugiats de la batalla d’Alàlia, contra els cartaginesos, el 535 a.C. El segle V a.C es produeix una època de gran prosperitat basada en el comerç grec. La ciutat es va convertir en un gran centre econòmic i comercial a més de la major colònia grega a la península Ibèrica. A partir del segle IV la ciutat creix considerablement i s’anomena Empòrion, Ἐμπόριον. A la Segona Guerra Púnica Empúries es posiciona com un fidel aliat de Roma.

Els romans van construir un campament estable per al seu exèrcit, entre 52.000 i 70.000 homes. Al voltant del 100 aC es va construir una ciutat romana que va conviure amb tota igualtat amb la vella colònia grega. La presència de Roma va influir en el petit nucli grec que es va anar romanitzant, fins que el principat d’August va fer que acabessin físicament units. Com a conseqüència de la unificació d’ambdues ciutats sota un mateix estatus jurídic es troba el municipium Emporiae. A partir del segle I, Empúries va entrar en decadència, enfosquida pel poder de Tàrraco i Bàrcino.

CARRER DE PITÀGORES

Pitàgores de Samos, en grec Πυθαγόρας, va ser un filòsof i matemàtic grec del segle VI-V. Va néixer a l’illa de Samos, al Dodecanès. Sent molt jove va viatjar a Mesopotàmia, Egipte i a l’Índia, on va rebre estudis matemàtics, astronòmics i religiosos i possiblement va fundar la seva primera escola. El seu segle va ser molt important per la religió, a banda de les matemàtiques, ja que va ser contemporani a Buda. Va mudar-se a Crotona, en el sud d’Itàlia, on va fundar la seva segona escola de matemàtiques i filosofia. Els seus estudiants pertanyien a totes les races, religions, estrat econòmic i social. El pensament de la seva escola afirmava que l’estructura de l’Univers era aritmètica i geomètrica, i defensava les matemàtiques com a disciplina fonamental. Políticament l’escola pitagòrica era conservadora i tots ells seguien un codi de conducta molt estricte.

Mai abans ha tingut la matemàtica un paper tan important en la vida i en la religió com entre els pitagòrics. Aquest es considera l’instructor de pesos i mesures, el descobridor de la teoria musical, l’inventor de la geometria i l’aritmètica teòrica, el primer en parlar de “teoria” i de “filòsofs”, en utilitzar el racionament i la definició i en considerar que l’Univers era una obra només desxifrable per mitjans matemàtics. El seu nom ha estat associat al teorema de Pitàgores.

 

CARRER D’EUCLIDES

Euclides d’Alexandria, en grec Εὐκλείδης, va ser un matemàtic grec conegut en el dia com “el pare de la geometria”. Va ser el fundador d’una escola de matemàtiques a la ciutat d’Alexandria, Egipte, en temps de Ptolomeu I Sòter (323-283 a.C). El seu treball més famós va ser els Elements, considerat sovint el llibre de text amb més èxit de la història de les matemàtiques. Aquesta obra és una de les més antigues coneguda que presenta de manera sistemàtica, amb demostracions, un ampli conjunt de teoremes sobre la geometria i l’aritmètica teòrica.

Del nom d’Euclides deriven l’algoritme d’Euclides, la geometria euclidiana o no euclidiana i la divisió euclidiana. També va escriure sobre perspectiva, seccions còniques, geometria esfèrica i teoria de nombres.

VIA FAVÈNCIA

Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, és un dels noms complets que composa la colònia de Bàrcino quan va ser fundada. Significa “afavorida”. Va ser fundada per l’emperador August entre els anys 15 i 10 a.C, un cop acabades les guerres càntabres i com a conseqüència de les reformes territorials i administratives ordenades per l’emperador. És una fundació tardana respecte de les altres ciutats romanes de l’actual Catalunya. Els seus habitants eren coneguts com “barcelonins o faventins”.

Les ciutats romanes estaven molt ben planificades i la seva construcció havia d’obeir uns plànols detallats i precisos. L’aigua es canalitzava a partir de dos fonts o rius situats a la vora de la ciutat mitjançant aqüeductes. Aquests permetien que l’aigua arribés a la ciutat i s’emmagatzemés o es distribuís per les fonts públiques, les indústries i les cases particulars. En el cas de Barcelona coneixem l’existència de dos aqüeductes que són visibles en la base de la muralla que es troba més propera a la Catedral. Un d’ells es canalitzava pel carrer dels Arcs i l’altre pel carrer Duran i Basa. La configuració interna estava determinada pel traçat de dos carrers principals: Decumanus maximus, que anava orientat en direcció est-oest i el Cardo Maximus de nord a sud. En els extrems d’aquests carrers, es trobarien les portes principals.

 

 

CARRER DEL VESUVI

El Vesuvi, en llatí Vesuvius, és una muntanya volcànica de Campània, Itàlia, a uns 12 km al sud-oest de Nàpols. Té 1.277 metres i el cim del Somma, l’antic cràter destruït per l’erupció, 1.132 metres. Té un cràter actiu, és l’únic volcà actiu de l’Europa continental. La muntanya és un parc nacional des de 1996, l’accés al cim del cràter està controlat i és de pagament.

La seva primera erupció coneguda va ser el 24 d’agost de l’any 79, quan la cendra va engolir Pompeia, Herculà i Stabia. La població de Pompeia va morir enterrada per la cendra i alguns que van poder anar al mar i escapar d’aquell infern, van morir asfixiats pel fum del volcà. El poeta romà Caesius Bassus i l’escriptor i científic romà Plini el Vell van morir en l’incendi. La ciutat d’Herculà també va ser sepultada per les cendres. Estàbia va ser una de les ciutat afectades per l’erupció però no tant com Pompeia i Herculà, ja que aquests van desaparèixer sense deixar cap rastre ni va haver-hi cap supervivent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s